Prometeu rep de Zeus un encàrrec de la màxima transcendència: ha de donar forma als éssers humans - els primers homes - afaiçonant-los amb les seves pròpies mans servint-se de fang i aigua. Ho fa. Poc més endavant, en el transcurs d'una discussió sobre com han de ser els sacrificis, Prometeu enganya el déu perquè triï els ossos i el greix, en comptes de la carn, com a ofrena als déus quan els homes hagin de fer un sacrifici. Per venjar l'engany, Zeus fa desaparèixer el foc del món. La pèrdua del foc ocasiona grans patiments a la humanitat ja que amb ell els humans es resguardaven del fred, s'iluminàven al fer-se fosc i coïen els aliments; i a la vora del foc es reunien i es reconfortaven.

 

Prometeu no accepta el càstig i emprèn la proesa de robar eñl foc del sol per retornar-lo als homes. Aquest cop Zeus, més furiós encara, fa encadenar Prometeu a una roca del Caucas amb l'ordre que cada dia de l'any una àguila famolenca li vagi devorant el fetge que es tornarà a regenerar de nit. 

 

Però el déu suprem troba que amb això no n'hi ha prou i mana que es creï Pandora, la primera dona mortal. Sota la seva bella aparença, Pandora amaga, sense ella saber-ho, un terrible perill: Zeus l'ha enviat als homes amb la intenció que faci tot el mal possible a la humanitat. I així va ser. Pandora duu amb ella una gerra on cada déu de l'Olimp ha introduït un mal. Epimeteu, germà de Prometeu, de seguida s'enamora de la jove i s'hi casa. Els plans de Zeus es compleixen al peu de la lletra: no passa gaire temps fins que Pandora obre la gerra maleïda i els mals s'escampen pel món més veloçment que no s'escamparia el fum.

 

Només l'esperança queda atrapada dins la gerra, per a major mortificació dels mortals, a qui no els quedara ni el consol d'aferrar-s'hi.